Pèrdua de facultats físiques i sensorials, malalties cròniques… com ho podem afrontar?
La pèrdua de facultats, ja sigui en la pèrdua d’un sentit, ja sigui l’amputació d’alguna part del cos, pèrdua de funcionalitat a causa d’algun accident, una malaltia crònica…, mostra un gran impacte a nivell emocional en qualsevol aspecte. La manera que es tenia de percebre el món, canvia per complert per la persona afectada.
Quan una persona conviu amb una discapacitat que abans no tenia, ja sigui física, psíquica o sensorial, les amenaces a l’autoestima es multipliquen. Sovint ens traeixen els missatges interns (no podré, no sóc capaç, jo abans podia fer i ara no…) com de l’entorn (sobreprotecció, llàstima, odi, burles externes, sorpresa davant de la persona…). El camí a seguir moltes vegades passa per recórrer a un professional de referència ( psicologia/psiquiatria o ambdós…). No passa res, tothom pot necessitar ajuda en moments puntuals de la vida.
Què podem fer quan sentim que una discapacitat física/sensorial comença a formar part de la nostra vida?
En primer lloc, deixar passar el dol, sense afegir més dolor del que ja és. Permetent-se sentir el que calgui i deixant que les emocions vagin i vinguin. Cal “rendir-se” als fets que em van portar on sóc per construir sobre unes noves bases.
Tenir informació de primera mà de la disfunció concreta, des de l’especialista que sigui necessari. Així comencem a construir el futur sobre la realitat del que ja està succeint.
Acceptar la discapacitat, no negar-la ni fugir de la realitat. Ens referim a acceptar des de l’acció psicològica i positiva cap a una nova victòria vital, malgrat l’essència que pugui quedar de la derrota viscuda.
Enfocar-nos amb tota la força possible, no només per millorar el nostre estat, sinó contra la nostra manera de veure la discapacitat o malaltia crònica. Entenem que la primera reacció és veure la malaltia com a problema principal, però és molt important adonar-se que el valor real es troba en com percebem nosaltres aquesta discapacitat. Adonar-se de l’espai que ocupa en nosaltres: Jo sóc la malaltia? O és una característica més de mi?
Canviar els meus valors vitals. Aquesta actitud és imprescindible per assimilar la nova discapacitat com a part d’un/a mateix/a. Malgrat “x” puc construir una vida madura.
Que la família sigui part de la nostra medicina, no de la malaltia. És molt important una actitud d’ànim, ajuda i esperança a qualsevol fase de la malaltia.
No caure en un pensament exclusivament positiu, creient que si pensem en positiu sortirem de la discapacitat. L’actitud positiva es refereix a: assumir el procés, acceptar la situació com una etapa d’autoconeixement o fins i tot, ajudar a persones en circumstàncies similars. El camí no és senzill, ni és breu, però hi ha molts especialistes disposats a acompanyar-te en la teva nova etapa i aprenentatge de treball.
Per Trinitat Soler, Psicòloga de Centre Medicina Correctiva
